Observ, senyor Bisbe, amb preocupació manifesta, la passivitat de la institució eclesiàstica que vostè representa davant els atacs constants dels governants a l’estat del benestar i sobretot una desprotecció i un menyspreu a la gent més desfavorida, aturats, pensionistes amb rendes mínimes, famílies desnonades, persones que no tenen per menjar, etc. En definitiva un augment de la pobresa alarmant mentre els rics cada vegada són més rics i més ben estants.
Dic que em preocupa la seva passivitat, perquè a casa, els pares tenien unes conviccions molt religioses, humanes i solidàries, la qual cosa va fer que ens inculquessin uns valors molt cristians i humans. Per ventura per això mateix avui tenc fortes conviccions d’esquerres i intent lluitar contra les desigualtats i injustícies socials i defensar sempre els més dèbils i necessitats. No estic tan segur de les meves conviccions religioses, decepció rera decepció, en el meu interior resten massa preguntes sense resposta, on són els alts representats de l’església ? per què no diuen al governants que no és de bon cristià ofegar els més dèbils? Per què no actuen? Potser tenen por de molestar als poderosos ? Sempre veim els mateixos capellans batallant, on són els altres ? Per què no s’han pronunciat en cap moment, respecte a aquest agreujament flagrant de la pobresa a la nostra societat i l’empobriment de la gent més desfavorida ?
Senyor Bisbe, no cal que facin res extraordinari, o sí, només han de proclamar la paraula de Déu, que defensa en tot moment la gent més desfavorida i necessitada, però ho facin públic, no només a les esglésies ( si el capellà ho considera convenient), ho facin públic als diaris, en rodes de premsa, sense amagar-se, amb la cara ben alta i amb la veu ben clara, defensin la paraula de Déu i actuïn en conseqüència, surtin del seu món tancat i toquin carrer, que ja veuran que la realitat és molt crua.
És cert que hi ha molt capellans, religiosos i religioses, seglars i organitzacions catòliques que fan moltíssima feina a favor del més necessitats i cobreixen amb l’esforç de moltes persones les mancances d’aquesta societat injusta i poc solidària. Però l’Església, com a Institució, si realment vol estar connectada amb la societat, no pot quedar al marge a tants menyspreus i opressió, menyspreu a la llengua del nostres pares i padrins, a una educació pública de qualitat, a la sanitat per a tots, a un casa digna, a una feina i condicions laborals dignes, a uns serveis socials de qualitat, etc. En definitiva, no poc quedar al marge d’una baixada de la qualitat de vida i l’empobriment de les classes mitjanes i treballadores, deixant a les famílies i les persones desemparades davant els mercats especulatius i els seus interessos.
Per això, li deman, Senyor Bisbe, que faci qualque cosa, que en una situació com la que vivim actualment, l’església no pot restar amb el braços creuats, han d’actuar, si de veritat creuen el que prediquen.
Joan Francesc Canyelles i Garau
