Tomeu Martí | 16/05/2013 |

José Ramón, t’escric aquesta carta pública per proclamar que ja no ets el meu president, que no et tenc cap respecte en tant que autoritat i que no vull que cap cèntim dels meus imposts vagi a pagar-te el sou, ni les dietes, ni els privilegis, ni la subvenció que tu mateix atorgues a la teva farmàcia.

Ja no ets el meu president i sé que això t’importa el mateix que t’importa qualsevol altre ciutadà d’aquesta comunitat, és a dir, un pebre.

Ja no ets el meu president perquè no et creus les institucions d’aquí, les menysprees constantment i només les utilitzes com a trampolí per a escalar cap al teu vertader somni: tenir una canongia devers Madrid.

Ja no ets el meu president perquè uses el teu càrrec públic per a fer els teus negocis particulars.

Ja no ets el meu president perquè odies aquesta terra que t’ha donat tot el que ets, perquè escups cada dia damunt els drets civils dels seus ciutadans i perquè en comptes de defensar els interessos de la gent d’aquí, et dediques a perjudicar-los, només per intentar caure simpàtic a l’oligarquia castellana que governa l’estat espanyol des de fa segles i per comprar els elogis de la màfia mediàtica que els sosté.

Ja no ets el meu president perquè gràcies a la teva inutilitat, incapacitat i ineficiència avui la majoria de persones que vivim a les Balears som més pobres que ara fa dos anys i t’has oblidat i rigut de les persones que no troben feina i que vares usar indignament quan feies campanya electoral. Perquè no dubtes a retallar benestar sense, ni tan sols, fer referència al terrible dèficit fiscal que patim.

Ja no ets el meu president perquè tot allò que toques ho espenyes i ho espanyes.

Ja no ets el meu president perquè ets un perill per a la convivència ordenada i pacífica d’aquesta comunitat formada per gent nascuda aquí i gent venguda dels cinc continents.

Ja no ets el meu president i sé que això ni et va ni et ve, perquè els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers no renegats et feim oi. No sé quins traumes infantils arrossegues, ni m’importen. Continua per la vida amb els teus aires de Quixot, confonent les entitats d’aquí amb perillosos gegants que cal combatre, continua confiant en el teu «fidel i lleial» escuder Sancho Gómez, continua enrevoltan-te d’ineptes que l’únic mèrit que acrediten són les seves llefiscoses baves per ensabonar-te. Són ells i no jo els qui fan córrer rumors sobre la teva vida íntima que a mi ni m’interessen ni m’importen. Són ells i no jo els que et preparen un final digne d’un Cèsar embriagat de poder.

Jo ja prepar el dia després. Però mentrestant, que et quedi clar, José Ramón: ja no ets el meu president.